artbarcelona dijo

Te propongo que pierdas el tiempo viendo lo que hacen los artistas en ARTE BARCELONA
FANATICS
Podrás ver cuadros, esculturas, etc y a los artistas que hay detras de ellas.
Si te interesa conocer a alguno de los artistas te puedo poner en contacto.

12 Febrero 2008 | 11:32 AM

artbarcelona dijo

Huy. No ha salido el link.

http://www.barcelonafanatics.com/

Artistas de Barcelona

12 Febrero 2008 | 11:34 AM

emanuel emanuelcarvalho dijo

SOS NATURALEZA

Después de contaminar
¿Qué queda de los bosques
Quizás un puñado de cosas
La mitad de algo
Restos.

Y dentro de nosotros y, a continuación,
Emisión lo que queda de nosotros
Tal vez la mitad de algo
¿Qué sigue ahora?

Poesía
Emanuel Carvalho

http://pleniluniodemaio.blogspot.com

13 Febrero 2008 | 01:40 PM

occidental-decadente dijo

A mi me sucede algo parecido. Tengo el cancer del nihilismo introducido hasta los tuetanos aunque me revelo contra él y contra mi ateísmo empírico. La fe es el único arma que le queda al hombre para cambiar el mundo...o destruirlo. La ambiciono para mí , me produce dolor el no poseerla como ya decía Kirkegaard que de eso lo sabía todo. Temor y Temblor que gran libro sobre la Fe ,sus misterios y sus mecanismos.
La Fe es una bendición para el que la posee y como bien tu dices sólo el placer intelectual de la lectura o la meditación filosófica más profunda junto con una buena pieza de música pueden simularla en el sentir del alma para aquellos que no la disfrutamos como propia.
Espero no te encuentres entre nosotros. Hermosa es el alma que tus palabras escribe.

15 Enero 2009 | 11:34 PM

Manfred dijo

Potser un dels autors que, des de la literatura, no des de la reflexió filosòfica, millor s'ha apropat al tema de la fe és Fiòdor Dostoievski. L'ànima russa és procliu a pensar i viure les coses des dels extrems i els personatges de l'autor rus responen bé a aquesta característica. Llegir-lo és tota una aventura que t'endinsa als racons més ocults de la condició humana.

Per a Dostoievski, la qüestió de la fe és fonamental. Gairebé diria que, des del seu punt de vista, els homes es divideixen entre els que en tenen i els que no. "Crim i Càstig" narra la història d'un jove estudiant, Raskòlnikov, que decideix viure com si no en tingués, lliurant-se a les conseqüències que suposa actuar des d'una llibertat absoluta, guiat per la sola raó. El cor se li endurirà, però no prou. Se sentirà lligat, sense llibertat, per tant, a una infeliç prostituta, Sònia Semènovna, que, des del fang de la humiltat, creurà o tindrà fe en ell. Ella el farà viure. La imatge té el seu punt de bellesa i és plena de contrast, com escau a l'autor rus. La criatura més feble i indefensa, marginal, sobreviu per una fe quasi innata, animal, no reflexiva. Una fe que l'obliga estar més atenta als altres que a ella mateixa. Ell, en canvi, fort, segur i reflexiu, va de dret a a la mort, excessivament centrat en si mateix.

Al gra: la fe constitueix una manera de relacionar-se amb el món en la qual, paradoxament, fent-hi intervenir la imatge d'un altre món, els homes es procuren un aliment per viure. Els obre una perspectiva sobre la possibilitat d'una millora, o si més no, d'un canvi. Això em sembla important: la imatge ideal que ens fem d'un altre món, no sent real, no existint, i, per tant, podent-la condemnar des de la sola racionalitat, enforteix la vida real, l'existència. És la presència de la mort, el que no és, dins la vida, el que sí és, els pretenciosos dirien l'ésser. Recordo la pel·lícula de Tim Burton: "Big Fish". Les històries que inventem amb la imaginació poden tenir un efecte pràctic ben real: són ficcions que, com dèia, ajuden a viure. I, si ajuden a viure, no poden abocar a la mort.

Raskòlnikov, el jove racional, ha pensat la ficció cristiana del Déu redemptor i la posa en dubte. Ell està en possessió d'una altra ficció, ben nietzsheana i moderna, per cert, el món és el que és i només està a les mans dels homes canviar-lo. El problema d'aquesta ficció, que és el seu, és en quin sentit canviar-lo, per a gaudir del plaer estètic? Per què seguir el Bé si no hi ha res més enllà de l'home que li obligui? Raskòlnikov és guanya intel·lectualment la llibertat, però sucumbeix en el plànol de l'existància. Pot fer amb la vida el que vulgui. Tanmateix, quan hagi conquerit aquest "poder fer", que l'acosta a un déu, no sabrà que fer amb ella: s'acararà al no-res.

Els artistes hi són a prop d'aquesta especial manera de relacionar-se amb el món que comporta la fe. També ells, com en el quadre "Això no és una pipa", creen móns que no existeixen. Tanmateix, ells els creen amb una voluntat de gaudi estètic. No els cal creure-hi. Acabo. Aquell qui té fe, que s'alimenta d'una ficció per poder viure, té alguna cosa de poeta. fa de la seva existència un símbol de l'ideal que opera en la seva ment. A més a més, es torna una mena de cavaller, omple la seva vida, també la dels parèntesis en què no passa gairebé res, d'un sentit èpic. Des d'aquest punt de vista és algú en què tot té sentit i que, així, se sent empés a la vida i a viure amb intensitat.

Manfred
P.D. M'agrada el teu blog. Em sembla que hi escriuré més.

22 Marzo 2009 | 08:31 PM

comencemos-por-el-final dijo

Confieso que comencé Crimen y Cástigo pero que no me lo terminé, y eso que apenas me quedan unas cuantas páginas para el final; demasida fiebre para mi en aquella época.

Me gustó mucho tu post, todo eso que dices sobre la fe, la ficción y nuestro día día. Un vez le dije a un amigo: "el mundo es una porquería" y el me contesto, "Sí, pero queda la ficción."

Pues sí, queda la ficción o la fé, o lo que a uno le haga moverse.

Saludos, Inma

23 Marzo 2009 | 11:40 PM

Manfred dijo

Sólo dos cosas:

El mundo no es exactamente una porquería. A mi, al menos, me gusta sentir sus aromas, sus sabores. Me deleito con la suave brisa del mar, con el ruido de las olas, con el tierno calor de los primeros rayos del amanecer. Sí, seguro, el mundo no es una porquería. Com les sucede a los salvajes y
también a los filòsofos, a mi me causa admiración y me seduce. Como Mítia karamazov -otro personaje de Dostoievski, de Los Hermanos Karamozov-, quizás me pasa esto porque soy tremendamente sensual y me arrojo a los brazos del mundo. Y quien dice el mundo dice la gente. Está llena de sorpresas, y, esto, pués también me atrae. Te diré: ficción por ficción, me quedo con el mundo. Si tomo una imagen, algo que no existe realmente, es porqué me acerca más a aquel, en definitiva, como decía en el post, porqué me hace sentir más la vida. ahora tienes que saber esto: la vida no la controlas, a veces, quizás muchas, se convierte en un ser -iba a decir una mujer, en fin ...- impredecible y arbitrario. Es por ello precisamente que me cautiva, porquè no está en tus manos. Más bien sucede a la inversa.

La segunda cosa. No lo dudes: mucho mejor Dostoievski que Tolstoy. Es mas intenso, más audaz, más directo. Interpela directamente al alma. Tolstoy se entretiene más en el mundo de la superficie. Que no està mal por otro lado.

De hecho para este verano tengo pensado leer "Guerra y Paz".

Bién. Buenas Noches.

Manfred

24 Marzo 2009 | 12:36 AM